Versió Original.

No sé si sabies que el doblatge va néixer com a conseqüència de l’analfabetisme, per apropar el cinema a la gent ignorant. 

Però, tot i que ara sabem moltes més llengües que fa un segle, Espanya segueix al cul d’Europa pel que fa a idiomes estrangers, i hi ha molt poques persones que s’estimin més veure les pel·lícules en versió original. 

Només un 4% dels que van al cinema tria veure es pel·lis en V.O.

El baix nivell de coneixement d’idiomes estrangers no és culpa del cinema doblat. És més, el cinema doblat té molts beneficis (sobretot per al negoci del doblatge, que mou molts calers). Però acostumar l’oïda a sons diferents sempre ajuda.

Els amants del cinema.

Per altra banda, i deixant la qüestió idiomàtica, els veritables cinèfils defensen veure les obres en versió original –lògicament– perquè és com van ser concebudes i creades.

Els que estimen el cinema, estimen el cinema en totes les seves dimensions, i són moltes: actors, direcció, les músiques, el format, l’experiència de veure la pel·lícula al cinema… i amb aquest esperit van néixer els cine clubs.

A l’Hospitalet, com en moltes poblacions, tenim una llarga experiència en cine clubs, i ho debem principalment a una persona, el Miquel Claparols, promotor de l’Espai V.O. des del 1997, que era hereu del Cine Club l’Hospitalet dels anys vuitanta.

Els vuitanta i noranta van ser els anys daurats dels cine clubs.

El Miquel Claparols va començar la tasca als cinemes Rambla, fins que van tancar i ho va poder traslladar als Filmax de Gran Via II, en el trasllat va perdre usuaris, que s’havien de traslladar i ja sabem que això fa mandra, com llegir subtítols.

El Miquel va persistir cada setmana, repartint fulletons i programes durant tot aquest temps, pandèmia inclosa, fins fa uns mesos.

Aquesta setmana passada, el Miquel ens ha deixat.

Ens ha deixat massa jove, però amb la feina ben feta: tenim pel·lis en V.O., i tenim cinema, encara que sigui uns metres més enllà i s’hagin de llegir lletres.

La cultura és el que té, que vol una acció tant per part de l’actor com de l’espectador.

Vivim en una època de mandrotes i ho volem tot fet. Doncs ara el Miquel no hi és i, si volem cultura, ens ho haurem de fer nosaltres.

Moltes gràcies, Miquel!

Si vols llegir la nota a L’Hospitalet Digital, la tens aquí.

---

Recorda, si vols rebre això i altres coses molt xules cada diumenge, pots fer-ho aquí.