Sant Nicolau.
Això no vol ser cap polèmica. Cadascú celebra el Nadal quan vol i com pot. Només volem recordar el que ja sap tothom i que no és cap secret:
Santa Klaus és Sant Nicolau.
Durant l’any hi ha una sèrie de festes que la canalla celebra especialment, siguin d’origen religiós o pagà –què saben ells, pobrets reietons meus. Com Nadal, Reis, Sant Jordi, Sant Joan, la Castanyada o la Constitució.
Això últim era broma.
La frase. La Constitució també, però ara no ve al cas.
Però precisament el mateix dia, el sis de desembre, es celebra Sant Nicolau, el patró residual de la quitxalla. L’Església laica del segle vint (és a dir, l’ONU), va decretar que el Dia de la Infància se celebra a tot el món el vint de novembre.
El dia que va morir el dictador. Casualitat?
(Sí, casualitat).
Sigui com sigui, avui ens ve de gust parlar de la festa de Sant Nicolau, que encara celebren els petits a les escoles (sí, malgrat que siguin públiques i laiques, perquè una festa és una festa).
Però, ¿qui era Sant Nicolau, què té a veure amb la canalla, per què porta regals i d’on surt Santa Klaus?
Comencem pel final: Santa Klaus és una abreviació de “Saint Nicholas” que a alguns països germànics va derivar en “Sinterklass”. La barba blanca i la vestimenta vermella ja la portava del bisbe.
Perquè Nicolau de Mira era un bisbe turc.
Com tots els sants catòlics, va fer miracles. Te n’expliquem dos, que junts expliquen el perquè de la cosa.
1 Les tres noies pobres,
el pare de les quals no tenia pasta per a casar-les (la dot, ja saps…) i, com que era massa orgullós per demanar almoina, va considerar molt seriosament prostituir-les així que tinguessin l’edat.
Sant Nicolau ho va saber i, d’amagat, la matinada que feien l’edat de prostituir-se els ficava monedes d’or a les mitges. Així quedaven salvades i es podien casar.
D’aquí ve lo de fer regals entrant a les cases de nit.
2 Els tres nens que es van perdre al bosc
i se’ls va fer de nit, i van anar a parar a una fonda. Llavors les fondes també eren carnisseria i tal. El carnisser els va acollir encantat, els va matar i els va posar a macerar.
Al cap de set anys, Sant Nicolau va anar a parar a la meteixa fonda. Li va venir molt de gust tastar el que hi hagués en aquell gran pot de coses macerades d’allà. El carnisser es va acollonir i va fugir corrents. Sant Nicolau va ficar tres dits al pot i, pregant, en va treure els tres menuts… vius!
O sigui, com si haguessin estat dormint set anys.
D’aquí ve lo ser el patró de la canalla.
Aquesta última llegenda és la que es representa a moltes escoles de diversos punts d’Europa, sobretot a França i Alemanya. A Catalunya també és força tradicional.
A Sant Nicolau de Mira, un cop mort, el van traslladar a Bari. Per això també es coneix com Nicolau de Bari.
I, parlant de Nicolau de Bari, permete’ns aquesta brometa per acabar:
Nicola Di Bari – “Il cuore è uno zingaro” (1971). Tema ganador del Festival de San Remo en 1971
(Nicola di Bari, nascut Michele Scommegna, va triar aquest nom artístic per la devoció que li té al sant).
Recorda, si vols rebre això i altres coses molt xules cada diumenge, pots fer-ho aquí.