Educació a distància.
Des que va arribar la COVID i ens vam haver de confinar, moltes persones, escoles i institucions, van descobrir l’educació a distància.
Una cosa que ens facilita internet.
Però la idea d’impartir classes mitjançant la tecnologia ve de molt lluny; als primers temps de la ràdio i la tele, es va veure una possibilitat molt bona per “educar les masses” que no disposaven de recursos per desplaçar-se a les universitats.
Fa un segle, el món universitari dels EUA estava molt engrescat amb la ràdio.
Van començar a emetre classes. Però de seguida van tenir un problema: es van adonar que no tothom serveix per a comunicar de manera atractiva, i l’interès de l’audiència per les lectures d’un profe avorrit era més aviat baix.
Alguns professors van experimentar amb nous formats radiofònics per atraure més audiència. Com ara la tertúlia.
Al 1933, a Chicago es van empescar el programa “University of Chicago Round Table”, on diversos experts xerraven entre ells sobre temes apassionants com la vida extraterrestre o si la llum són ones o partícules.
L’èxit va ser brutal. (Aviam, brutal per ser el 1933).
Amb el sorgiment de la tele, les esperançes de compartir coneixement amb els elements visuals que permetia el mitjà van exaltar els catedràtics. De seguida es van veure moltes possibilitats de fer arribar l’educació universitària a zones llunyanes. Per exemple, a les fabuloses àrees rurals d’Iowa.
La Universitat d’Iowa va ser la primera a emetre.
Confiaven tant en les possibilitats educatives dels nous mitjans, que ja aleshores es pensava que la tele seria aviat “un element indispensable a totes les llars”.
Els visionaris de fa quasi un segle, fins i tot proposaven que, per tal que fos sostenible econòmicament, caldria que hi hagués publicitat.
Després vindrien els reaccionaris dient que la tele idiotitza –com ara hi ha els detractors d’internet i de l’educació online– però això ja és una altra història.
Recorda, si vols rebre això i altres coses molt xules cada diumenge, pots fer-ho aquí.