“Edadisme”
Fins no fa gaire, si passaves dels quaranta, laboralment ja eres gran.
Però això està canviant, perquè vivim més temps i perquè estem actives i sanes durant més anys. Cada cop hi ha més persones de més de quaranta i, quan els que van néixer als anys seixanta i setanta tinguin més de seixanta anys, hi haurà una població “envellida”.
Això vol dir menys joves per treballar i més vells sense fer res.
Queda clar que avui en dia una persona de seixanta té un valor afegit, des del punt de vista laboral. I, si bé la tendència és evident, encara hi ha prejudicis i reticències per part d’alguns empresaris o selectors de personal.
D’aquest prejudici en diuen “edadisme”.
Si, degut a la crisi que hi ha (i que hi haurà els propers anys), la previsió és que es redueixin pensions –ja sigui per quantitat rebuda, o per retard en edat de jubilació– i que els tipus de feina són cada cop més intel·lectuals que físics, s’obre tot un camp enorme de possibilitats.
Per això, les persones de més de quaranta ja no hauríem de pensar “quant em quedarà per a jubilar-me”, sinó “com em puc posar al dia per als propers vint o trenta anys”.
Això va fer la Begoña Aramburu.
Aquesta dona, arquitecta que amb la crisi es va quedar sense feina, es va haver de dedicar a vendre perfums i després es va “reinventar” com a dissenyadora.
No fa gaire, a prop dels cinquanta anys, es va quedar sense feina.
Va veure que la programació tenia futur i es va posar a estudiar informàtica. Ara té feina i li sobren ofertes.
I, segons diu en aquesta entrevista, en cap entrevista no li han demanat l’edat.
Alguna cosa està millorant.
Recorda, si vols rebre això i altres coses molt xules cada diumenge, pots fer-ho aquí.